Els nostres apartheids

Nelson Mandela va morir l’any 2013. Com en Yassir El Younoussi, del Vendrell. El Mandela tenia 95 anys i havia esdevingut un símbol mundial de la lluita contra la segregació racial. En Yassir era molt més jove, tan sols 29 anys. No era cap símbol. La majoria dels catalans no sabíem de la seva existència, tot i que feia anys que vivia al nostre país, concretament al Vendrell. Com en Mandela, però, vivia en un barri empobrit i formava part d’un col·lectiu de persones desposseïdes dels drets de ciutadania. Era un més dels que, en aquesta Europa fortalesa on vivim, estigmatitzem amb el terme “immigrants sense papers”. Com el vell madiba, el jove Yassir havia lluitat en contra el racisme i la segregació. Es va significar, a l’escala de la realitat del seu barri i, segons el seu pare i amics, va patir-ne les conseqüències: assetjament policial, detencions, etc.

La mort d’en Yassir a la comissaria dels Mossos d’Esquadra del Vendrell el 31 de juliol va ser anònima, com la seva vida. Tan sols la insistència del seu pare i dels seus amics han aconseguit les darreres setmanes esvair una mica el silenci sobre la seva mort. El passat 31 de desembre un centenar de persones el vam voler recordar tot deixant un ram de flors a fora la comissaria. Dos Mossos d’Esquadra van intentar impedir que féssim aquest modest homenatge. Potser algun d’ells era alguna de les darreres persones que van veure viu a en Yassir. Quina paradoxa!

El mateix dia 31 una persona del grup que es manifestava pel tancament del Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de la Zona Franca va rebre una trucada d’un reclús que assegurava que alguns presos estaven patint pallisses i demanava auxili. Sembla que les pallisses van continuar la matinada del dia 1 de gener per part de guardes que havien consumit alcohol durant la nit de Cap d’any. Potser es desfogaven així d’haver hagut de passar aquesta nit treballant en un lloc tant poc agraït com és el CIE de Zona Franca on, a més, un grup de reclusos feia dies que protagonitzaven una vaga de fam en contra les condicions del seu internament.

El recordatori d’en Yassir i les pallisses al CIE van passar mentre la gran majoria de nosaltres, els i les catalanes “de tota la vida”, els que tenim els drets de ciutadania garantits, tancàvem l’any 2013 amb celebracions i festes. Acabàvem l’any com l’havíem viscut, d’esquenes a la realitat que pateix un percentatge gens negligible dels nostres veïns. Una realitat, unes persones, que quotidianament apartem de les nostres consciències.

Modestament crec que ja n’hi ha prou de buscar la nostra comoditat en la ignorància. No és cert que desconeguem les terribles condicions de vida d’aquesta part dels nostres veïns. Tothom hem vist un dia o altre com la policia els para pel carrer, o a les estacions de bus o de tren, per a demanar-los papers. Els paren a ells, no a nosaltres, que quasi sempre preferim passar de llarg. També els veiem dormir a l’estació de la Renfe per la verema a Vilafranca, o treballant a l’obra o cuidant els nostres vells o circulant amb bicicletes velles i sense llum entre els pobles del Penedès. No, no podem dir que no els coneixem.

Personalment, quan d’aquí uns anys caigui aquest Apartheid que tenim a tota la UE, no vull haver de dir que no ho sabia. Permeteu-me, permetem-nos no ser-ne còmplices. Mentre ens enlluerna la lluita contra l’Apartheid de Sud-àfrica dels 1980s, no podem restar cecs als que tenim al nostre país.

PD. Quan he acabat aquest text he sabut que la delegació del Govern espanyol a Catalunya ha denegat l’autorització a diversos diputats per visitar el CIE de la Zona Franca davant les agressions denunciades pels interns.

Ermengol Gassiot Ballbè. Veí de Vilobí, és arqueòleg i professor i secretari del Departament de Prehistòria de la UAB. Ha militat en diversos moviments socials. Actualment és secretari d’acció social de la CGT de Catalunya i participa activament en diverses iniciatives en defensa de la universitat pública

Article publicat orginalment a Xarxa Penedès: http://xarxapenedes.cat/els-nostres-apartheids/

ACABEM AMB LA DINÀMICA DE LA POR

Quan en un indret com el Vendrell un veí d’origen marroquí mor a la comissaria dels Mossos d’Esquadra, sense que al llarg dels 5 ó 6 mesos posteriors el cas no produeixi pràcticament cap mena de ressò en les institucions ni en l’opinió pública local, és que tenim un problema. I ben gros. Perquè és difícil imaginar-se que això hauria pogut passar si la persona morta en estranyes circumstàncies en dependències policials s’hagués dit Arnau o Raimon, enlloc de dir-se Yassir. I això ens indica fins a quin punt domina a la capital del Baix Penedès un imaginari col·lectiu dins del qual s’ha normalitzat la discriminació social envers un segment determinat de la població vendrellenca, com són les persones d’origen marroquí. De fet, aquesta normalització de la discriminació es troba tan estesa que hi ha polítics locals que han estat prou vius com per convertir-la en un mercat polític ben rendible, i treure’n molts guanys en termes de vots i regidors, tot fent-ne bandera.

Em refereixo, ja ho sabeu, a l’inefable cap de l’oposició municipal, l’August Armengol, i als seus correligionaris “identitaris” (sic) de Plataforma per Catalunya (PxC). Però ells no són pas els únics. El Vendrell no és només una de les places fortes d’aquesta nova versió principatina de l’ou de la serp, sinó que és també el corral particular d’unes elits polítiques locals manifestament incompetents. Això s’aplica a la resta de grups del consistori, aquells qui formen part actualment del govern municipal. Principalment CiU i el PSC, que al llarg de totes les dècades durant les quals s’han repartit les poltrones consistorials, mai no han fet gran cosa per a aconseguir un Vendrell cohesionat, ni per a fer possible la integració social de la nova i més recent immigració, ni per a consolidar una cultura i una consciència cívica democràtica compartida per tots els vendrellencs i vendrellenques, hagin nascut allà on hagin nascut.

Tots sabem que al Vendrell es donen per “normals” coses que no ho són en absolut. Coses que en altres municipis del Penedès o de la resta de Catalunya farien que la majoria de la gent es tirés les mans al cap escandalitzada. I així, és normal que un regidor de l’Ajuntament afirmi públicament que “ser feixista és una opció política com qualsevol altra”; és normal que el cap de l’oposició municipal afirmi en una entrevista en un diari local que els marroquins “han vingut a reconquerir al-Àndalus”, o altres perles del mateix estil (totes elles procedents de l’argumentari islamòfob de la nova ultradreta europea); és normal sentir als bars i al mercat comentaris sobre els “moros”, no ja despectius, sinó directament exterministes; és normal que en Benet Jané (CiU) hagi estat governant durant 4 anys (2007-2011) amb un pacte semiclandestí amb PxC i acordant els pressupostos municipals amb l’Armengol; és normal que mori un marroquí a la comissaria i ni l’Ajuntament ni ningú badi boca, ni es doni per assabentat… Tot això és NORMAL. Com ho és, perquè ben poca gent ho qüestiona, ni en fa un problema, la bantustanització de la comunitat marroquina dins la desestructurada trama urbana vendrellenca, i la segregació d’aquesta mateixa comunitat, una segregació no només simbòlica, sinó real, efectiva, que es dóna en els àmbits laboral, cultural, associatiu, etc. Com és normal també l’exclusió política d’un col·lectiu que, a més de patir la irracionalitat de la “nostra” legislació d’estrangeria, resulta que per a adquirir la ciutadania espanyola (i, per tant, per a poder exercir els més elementals drets civils, com ara el dret al sufragi), es veu obligat legalment a renunciar a la seva nacionalitat d’origen, fet que no es dóna en el cas d’altres comunitats de persones immigrades, com ara les procedent de l’Amèrica Llatina.

Sumem-hi l’exercici sistemàtic, descontrolat i quotidià de la violència policial, principalment contra els joves marroquins de barris com els Pisos Planes o la Carretera de Valls. Tot plegat converteix el Vendrell en un municipi en el qual opera un sistema d’apartheid a petita escala, que gaudeix d’una àmplia acceptació social, activa o passiva, explícita o implícita. Afegiu-hi, a més, el fet que estem parlant de la capital de la comarca amb la taxa d’atur més alta de tot Catalunya, la qual s’ha caracterizat durant dècades per un model de desenvolupament ancorat en el totxo, l’especulació urbanística, i el turisme de masses, un model que ha afavorit entre els treballadors i treballadores vendrellenques la cultura de la precarietat i el replegament comunitari, més que no pas la solidaritat de classe. I acabem de reblar el clau, encara, constatant que les retallades de despesa pública social que s’han dut a terme des dels inicis de la present crisi/estafa capitalista estan afectant de forma especialment negativa una comarca que ja patia una dotació de serveis i equipaments públics deficitària, a causa del gran augment de població (no només estrangera i no només extracomunitària) que havia experimentat els últims vint anys. Si sou capaços de representar-vos tot això, tindreu una imatge força fidedigna de la realitat local vendrellenca.

En aquest context, Yassir El Younoussi mor a comissaria, el proppassat 31 de juliol. I durant mesos el seu pare Ahssen i la resta de la seva família han de pugnar en solitari per a dur el cas als tribunals, per a aconseguir que s’imputi els Mossos involucrats (presumptament) en la mort del seu fill, i per a reclamar públicament que es faci justícia. I tot plegat davant la indiferència vergonyant i indigna de la immensa majoria de la població, dels mitjans de comunicació locals i del mateix Ajuntament, que amb aquesta actitud emparen la impunitat d’aquells qui cometen els abusos policials…

Cal que ens adonem que les coses han de començar a canviar al Vendrell, i cal que comencin a canviar des de ja, perquè tanta misèria moral és difícilment tolerable. L’única manera de fer-ho és des de la base, amb l’organització i la mobilització dels sectors populars vendrellencs, combatent de forma radical i intransigent el racisme social i institucional que domina en aquesta ciutat, teixint una xarxa de complicitats a tots els barris, generant espais de trobada que trenquin la segregació urbana i les barreres intercomunitàries que ens han imposat, que ens divideixen i ens fan més febles. Una xarxa que ens permeti acabar amb la dinàmica de la por, que ens faciliti la denúncia de les agressions i els abusos de poder, que estableixi les condicions per a que mai més una família vendrellenca s’hagi de trobar sola davant la mort violenta d’un fill. I, més important encara, per a que mai més es pugui repetir un cas com el del Yassir, per a que MAI MÉS ningú no trobi la mort a la comissaria dels Mossos del Vendrell.

Josep Garcia Vázquez. Santsenc de naixement i arbocenc d’adopció. Llicenciat i Diplomat d’Estudis Avançats en Sociologia per la UB. Treballador de la Diputació de Barcelona i delegat de la seva Junta de Personal per la CGT. Membre de l’Ateneu Arbocenc i de l’Assemblea pels Drets Socials de Vilafranca.

Article publicat orginalment a Xarxa Penedès: http://xarxapenedes.cat/acabem-amb-la-dinamica-de-la-por/